23/3/2010 
L’ENTREVISTA AMB EL DIRIGENT ESTUDIANTIL VENEÇOLÀ
/ INTERNACIONAL
Carlos Graffe: «La gent ja no es creu Chávez»
Afirma que la contestació sorgida de les universitats és el taló d’Aquil·les del chavisme, perquè «una revolució sense joves no és una revolució».
- Carlos Graffe. Foto: ALBERT BERTRAN
Té 24 anys i n’aparenta menys. Texans, la samarreta de l’equip nacional de beisbol i una polsera amb els colors de la bandera veneçolana. Però aquest xaval, estudiant d’Empresarials, té un extens currículum com a activista.
¿Té temps de ser jove?
No gaire. Estem ficats en això 24 hores al dia i set dies a la setmana, i ens ha canviat la vida. Però val la pena. Sóc molt optimista. Veneçuela és un país amb un potencial enorme, només necessita un Govern sensat.
Tres ‘strikes’: llum, aigua i inseguretat. President, ‘tas ponchao’. La frase va donar la volta a Veneçuela i al món.
–Va ser al gener, en el partit de beisbol més important de l’any, Caracas-Magallanes, que ve a ser un Barça-Madrid. Després de tres strikes [boles que no aconsegueix batre], el batedor estàponchao [eliminat], d’aquí ve la frase. Érem 60 joves, repartits per la grada amb quatre pancartes de 15 metres. Ens vam situar on les càmeres no poguessin eludir-nos, perquè ens veiés tot el país.
–Van acabar a cops amb la policia.
–Sí, però l’objectiu s’havia complert. I en partits següents, una altra gent va portar les pancartes.
–A Chávez li va doldre.
–El vam ferir en l’ego, però el nostre objectiu no és el president. És la reflexió de la gent, que prengui consciència del que estem vivint.
–Primer strike: llum. Aquí també vam tenir una apagada i Déu n’hi do.
–És diferent. Passem tres, quatre, fins a vuit hores diàries sense electricitat, i no té a veure amb causes naturals, sinó amb la falta d’inversió i l’enorme corrupció en els sectors de l’electricitat i l’aigua, que també està racionada. I en lloc d’assumir la seva responsabilitat, el president la transmet als ciutadans, dient-los que només tenen dret a banyar-se durant tres minuts i coses així de ridícules.
–Tercer strike: la inseguretat.
–És el primer problema dels veneçolans. La primera causa de mort de joves d’entre 15 i 25 anys és l’homicidi. L’any passat n’hi va haver més de 16.000, i en els 11 anys de chavisme hem tingut més de 140.000 morts violentes. És pitjor que una guerra. I el pressupost per a seguretat va baixar aquest any un 64%.
–Dibuixa un panorama apocalíptic.
–Vivim un drama econòmic, social i polític. La crisi és brutal. A la gent els diners no li arriben. El sou mínim no cobreix ni una quarta part de les necessitats bàsiques d’una família. Hi ha escassetat d’aliments, com per exemple la carn i la llet, perquè s’expropien els sectors productius. Es van expropiar les sucreres i no hi ha sucre, es van expropiar les cafeteres i no hi ha cafè…
–Tot i així, Chávez conserva un notable suport popular, i ha guanyat vuit eleccions consecutives. Alguna cosa deu haver fet bé.
–Quan va arribar a la presidència, l’any 1998, jo tenia 13 anys. Els partits tradicionals s’havien oblidat de la gent, i molts decebuts, fins i tot entre les elits, van veure en Chávez el canvi. El seu discurs genera esperança, sobretot entre la gent més humil, que se sent tinguda en compte i s’identifica amb moltes de les coses que diu, però la gran majoria són un engany.
–Llavors sorgeix el moviment estudiantil. ¿Què és? ¿Com és?
–La tasca que nosaltres fem no és lluitar contra Chávez, sinó exigir solucions als problemes. Així hem anat unint la gent. És un moviment espontani i a la vegada coordinat, i molt plural. No hi ha un sol líder, hi ha moltes cares. El Govern ha intentat perseguir-nos a alguns, però és inútil, així no s’acabarà amb nos-altres. Ni amenaçant-nos, ni rebentant les nostres manifestacions ni criminalitzant-nos.
–¿Amb quins arguments ho fa?
–Que estem manipulats per la CIA i per l’Imperi, que defensem interessos d’oligarques i d’empresaris, que som sifrinos…
–¿Perdó?
–Sifrinos, així ens anomenen. Joves adinerats, de bona família, el que aquí són els pijos. Intenten dividir-nos entre rics i pobres. Però s’enganyen: el moviment estudiantil és de totes les classes socials.
–¿Què pot aportar?
–Hem passat de protestar a proposar. De criticar el que es fa malament a buscar solucions i compartir amb la gent quins són els drets que tenim i com ens hem d’organitzar per fer-los valer.
–¿Hi ha un projecte de país alternatiu al de Chávez? ¿Es veurà en les legislatives del setembre?
–Hi ha projectes i s’està fent un esforç enorme, tot i que encara sense un lideratge viable. Però la gent s’està desencantant del president: els sondejos diuen que dos terços dels veneçolans ja no se’l creuen.
– I, novament, tensió amb Espanya. ¿Arribarà la sang al riu?
–Chávez sempre intenta barallar-se amb altres països, com Colòmbia i ara Espanya, per desviar l’atenció dels problemes i apel·lar al patriotisme. Així, el titular de premsa, en lloc de ser el nombre d’assassinats del dia, passa a ser l’embolic amb Espanya, que als veneçolans no ens afecta; ens afecten la inseguretat, la crisi de la sanitat, la falta de vivendes.
